Ja ho veieu: els nord-americans són uns mags, uns veritables genis per fer-nos creure el que no és. Ho fan a través la propaganda, utilitzant trucs de màgia, tan genials, que ens fan creure que els conills surten, de veritat, de dins d’un barret.
Ara toca amb Interstellar.
No sé encara els motius que els han portat a herniar-se per fer-nos creure que es tracta d’una bona pel·lícula. Periodistes, crítics i opinadors no deixen de vendre’ns aquest producte com si fos la millor peli de ciència ficció que s’hagi rodat els darrers anys.
Ja ho varen provar amb Gravity. I si bé aquell experiment, que en cap cas era bon cinema, presentava alguns aspectes interessants de fals documental que el feien apte per projectar-lo a sales imax, en el cas Interstellar no trobem res d’aprofitable.
Música? Soroll.
Actors? Mediocres.
Diàlegs? Monòlegs artificiosos.
Efectes especials? Zero.
Aportació creativa? Zero.
Aportació artística? Zero.
Aportació argumental? Zero.
Forat de cuc
Valguin d’exemple algunes anècdotes sobre el seu contingut.
Per començar la peli està estructurada en monòlegs permanents. Els seus guionistes han estat incapaços de lligar diàlegs amb un mínim sentit semàntic. Tan sols han sabut encadenar monòlegs amb aspiració a classe magistral que no lliguen entre ells ni amb cola, i que acaben dins d’una escudella on sura tota l’estona la paraula màgica de quàntic que fan sevir de comodí per fer esoterisme barat amb aspiracions científiques.
Però recordem que el cine, quan es art, intenta explicar les coses i la realitat amb la imatge en moviment. Quan la imatge es estàtica parlem de fotografia. I quan la realitat te l’han d’explicar amb tres hores de monòlegs inacabables, això no és cine. Això és teatre del dolent: una versió futurista i dolenta de Hamlet. Quan dic que són monòlegs ho dic per què en cap cas es mostra dins de la seva trama cap necessitat de dialogar entre els personatges. Són dissertacions totalment artificials, posades amb calçador, executades per parlants que parlen amb el mirall i que volen passar per diàlegs. Això, senyors i senyores, té una estructura molt més propera als monòlegs teatrals que a un diàleg cinematogràfic. Això que a la peli intenten ser diàlegs tan sols acaben sent verbalitzacions fetes a l’aire, exposicions teòriques lligades artificialment per anar explicant de manera freda i sense cap sentit argumental un seguit de principis descriptius derivats de l’especulació física que tan sols serveixen per DECORAR la peli, però que no expliquen res de res.
Això comporta que l’estructura de la seva trama acabi éssent caòtica i sense assolir cap sentit comunicacional.
Les seves aportacions científiques? Pobretes; no estan ni a l’alçada cinematogràfica de les que es presentaven en Juràssic Parc.
I és que aquesta peli agafa d’aquí i d’allà i quan els guionistes intenten definir alguna cosa una mica sensata no inventen res de nou. Tan sols intenten fer una versió patatera i barata de 2001 amb espurnes d’encontres en la tercera fase.
Algun crític, que no es deu ni haver vist la pel·lícula, fins i tot gosa lloar els seus efectes especials quan l’única novetat en aquest sentit és presentar uns robots amb forma de fitxa de dòmino.
Els personatges estan mal definits i la seva psicologia no supera el nivell dels personatges que es troben en les pelis de sèrie B, de baix pressupost.
Errades de guió?
Aquí en teniu un feix.
Què pinta que un dels tres tripulants es quedi 23 anys esperant a la parelleta i que, quan aquest retornin del planeta explorat, els digui que s’ha passat els anys estudiant els forats negres?
Què pinta que uns científics, curats d’espants, es tapin les vergonyes amb un pijama quan es fiquen dins el líquid que els ha de mantenir hivernats, enlloc de ficar-se en boles, que seria el més natural?
No queda horrible que el prota arribi sense que ningú el convidi al recinte secret de la NASA i me’l contractin pel morro per salvar el planeta Terra?
Que pinta la baralla de nens de pati d’escola enmig del gel? Aquests dos són científics o els dos protagonistes de “dos tontos muy tontos”?
Una altra cagada: la peli es passa tota l’estona fent esforços per anar de científica pujada, però et presenten un canvi climàtic de pa sucat amb oli on tot es resumeix a menjar blat de moro fins que et surten de les orelles i a aguantar tempestes de pols.
En definitiva: Intestellar presenta un grapat d’imatges que no ens expliquen res de res, un caos de peli del que tan sols s’entén una petita història ensucrada ambientada en una aventureta d’astronautes.
En definitiva: es tracta de tres hores d’estafa i d’una peli que en cap cas passarà a la història més enllà de ser una peli d’entreteniment per adolescents.
La pregunta que s’hauria de plantejar qualsevol lector intel·ligent és a què respon que Cristopher Nolan es regali aquesta merda després d’haver rodat pelis prou dignes com Memento i Origen?
La resposta la trobareu en el meu post anterior.
Xavier Vizkaíno i Martí
Pantalla oberta 