Prepareu-vos per la desaparició del bon cinema…

Porto uns cinc anys observant una involució en la qualitat i profunditat intel·lectual del cinema i no seria significatiu si tan sols ho deduís comparant directors i productes diferents. Però no ha estat així. Fa temps que observo com directors que al seu temps varen dirigir alguna pel·lícula destacable han acabat filmant veritables merdes.

Us posaré tres exemples.

Començaré per Ridley Scott, autor de la primera i la millor peli de la saga Alien. Si aquest director no hagués claudicat enfront Hollywood incrustant-li un final feliç i ensucrat crec que aquesta pel·lícula hauria estat una veritable obra mestra. Però, traient-li el final, la resta de la peli s’aguanta de conya. A Blade Runner jo no li trauria res. Crec que s’ha guanyat a pols el títol de peli de culte.

Però darrerament, el mateix director ens presenta Prometeus, el que hauria de ser la prèvia de tota la saga. Una puta merda penjada d’un cordill, pura banalitat cinematogràfica dissimulada amb efectes especials, manca total de diàlegs intel·ligents, una introducció digna del pitjor cinema de sèrie B, cap planteig transcendent i uns personatges totalment plans.

Seguiré amb Martin Scorsese, el director de Taxi driver i de Shutter Island. Doncs aquest director agafà darrerament una bona idea, com Hugo, però l’acabà destrossant, dirigint una altra merda penjada en un cordill farcida d’efectes especials. Una història llarguíssima que s’explicaria amb un curtmetratge i uns diàlegs totalment infantils que semblen dirigits a consumidors de teletubbies.

Un tercer gran director, Jean Pierre Jeunet, el que ens va fer gaudir amb obres intel·ligent com Delicatessen, o Amélie, ens ha dirigit la versió nord-americana d’aquesta darrera: L’extravagant viatge del jove i prodigiós T. S. Spivet. Doncs sí, correcte… l’heu encertat. Una altra merda penjada d’un cordill farcida d’efectes especials.

Més del mateix.

Però perquè al final de la seva vida professional els grans directors acaben filmant aquestes merdes?

Crec que la resposta és que s’estan adaptant al nivell de comprensió cinematogràfica de la població, de les generacions actuals, que estan creixent alimentades amb les TIC.

El darrer llibre del prolífic periodista Pascual Serrano, “La comunicación jibarizada” ho argumenta prou bé. Segons ell els nostres joves ja comencen a patir una infantilització intel·lectual. Es veu que una mala utilització de les noves tecnologies fomenta entre els nostres adolescents un pensament apressat, superficial, simple i distret, on l’emoció passa  per davant de la raó, l’exhibició per davant del discurs i l’espectacle per davant de la lògica. Tot plegat els modifica el llenguatge i el pensament, dificultant-los el raonament complex i elaborat i incapacitant-los per llegir més de mitja hora seguida o per veure un bon film sense avorrir-se. D’aquesta manera, mentre ells són abduïts per la tecnologia de la pantalla tàctil, l’entorn gràfic i les coloraines, els nostres joves comencen a renegar del text i del argument elaborat i complex. Vaja, que, segons ell:

És impossible que el públic actual suporti un film de Bergman, Buñuel, Bertolucci, o Angelopoulos”.

Amb tot plegat crec que en el cinema de qualitat, l’art cinematogràfic amb base intel·lectual, la creativitat en estat pur, el repte d’obrir la ment del espectador… seran unes característiques cada cop més per minories.

Tot plegat tendirà a desaparèixer perquè serà un cinema totalment incomprensible per a qualsevol humà que habiti aquest planeta dintre de pocs anys.

I els que estimem el cinema de qualitat ens haurem de conformar amb fer arqueologia cinèfila…

Com ho veieu?

Xavier Vizkaíno i Martí