Interstellar. USA, 2014. 168′ Direcció: Christopher Nolan. Guió: Christopher i Jonathan Nolan. Fotografia: Hoyte van Hoytema. Muntatge: Lee Smith. Música: Hans Zimmer. Repartiment principal: Matthew McConaughey, Jessica Chastain, Anne Hathaway, Michael Caine i John Lithgow.
“Abans miràvem cap al cel i ens preguntàvem quin seria el nostre lloc a les estrelles, ara mirem cap avall angoixats per quin serà el nostre lloc entre la pols”. Aquesta inquietant reflexió al principi de la pel·lícula defineix amb claredat el full de ruta d’aquesta ambiciosa història: la recerca d’una nova llar a l’espai abans de la fi dels temps a la Terra.
El millor que es pot dir d’Interstellar és que es tracta d’una pel·lícula valenta, fins i tot necessària, per la seva actualitat. Algunes seqüències inicials, com la persecució d’un drone pels camps de blat, anuncien moments visuals de gran nivell que, lamentablement, es queden en pur miratge cinematogràfic. El pròleg a la granja s’estén més del compte i el tedi fa un primer avís. La localització de la base de llançament secreta és tant poc creïble, tan maldestra, que frega el pueril.
McConaughey està en el millor moment de la seva carrera, però Nolan no és un bon director d’actors i el protagonista es passa mitja pel·lícula de perdonavides, sobrat de tics i ganyotes xulesques. Quan s’enfronta a l’abisme emocional de la distància amb la seva família, llavors sí apareix l’actor en estat de gràcia. John Lithgow i Michael Caine necessiten molt poc per lluir la seva mestria actoral com a secundaris de luxe. Interstellar no aconsegueix atrapar l’atenció de l’espectador, els seus diàlegs sobre física gravitacional són excessius i confosos, si no ets un expert en física teòrica. I aquest és probablement el seu error més gran, el seu format gairebé documental en detriment de les grans possibilitats creatives i poètiques de la ciència ficció no recreativa.
“A Interstellar ens enfrontem a la sensació de pèrdua i sacrifici. Les dos emocions més grans que pots reflectir al cinema, apart de l’amor.”, afirma Nolan. Però tot i aquestes nobles emocions, la pel·lícula acaba perdent-se en un laberint quàntic sense sortida, com un Ícar futurista perdut a la cinquena dimensió.
Valoració final: 2’5/5
Pantalla oberta 