Fading Gigolo/Aprenent de Gigoló. USA, 2013. 90′. Direcció i guió: John Turturro. Fotografia: Marco Pontecorvo. Muntatge: Simona Paggi. Música: VV.AA. Repartiment principal: John Turturro, Woody Allen, Sharon Stone, Sofía Vergara, Vanessa Paradis i Liv Schreiber.
En el millor sentit de la paraula, en aquest cas. Els vaivens de l’amor entre l’onerosa pesadesa del drama colpidor i la insuportable lleugeresa de la comèdia romàntica a l’ús. Turturro ha sabut trobar-se en aquest punt mig, tan interessant com poc transitat i en ell s’hi mou amb gran agilitat, subtil ironia i notable intel·ligència.
Situem-nos. Dos amics a tocar de la ruïna decideixen provar sort amb l’ofici més antic per les clientes adinerades, d’aquelles tan pobres que només tenen diners. Un llibreter de vell i gat vell (Woody Allen) exerceix com a proxeneta i un jardiner madur (John Turturro), com a prostitut a temps parcial. L’eixerit llibreter té una bona agenda i el flamant negoci comença a donar bons resultats. Fins que apareix una jove i preciosa vídua jueva (Vanessa Paradis) i l’aprenent de gigoló haurà de decidir entre la cartera i el cor.
Només per gaudir de les llums filtrades i dels esplèndids daurats de la tardor a Nova York, tan bellament captats per la superba fotografia de l’italià Marco Pontecorvo, ja val la pena gaudir d’aquesta atípica història. La banda sonora -sempre protagonista, molt a l’estil d’Allen- tampoc té pèrdua i proporciona un gran acoloriment al relat amb elegància sonora i gran diversitat d’estils, des del jazz instrumental de Wes Montgomery, balades de Sinatra o Martin, o la chanson més actual de la mateixa Vanessa Paradis.
Només un parell de detalls que no acaben de funcionar. Allen no resulta del tot creïble com a pare benefactor i bonifaci d’una família afroamericana al barri jueu. D’altra banda, el judici severíssim del tribunal dels rabins a la vídua finalment alliberada es desenvolupa amb certa barroeria entre sàtira i la caricatura.
En aquests temps tant amargants es gaudeix i agraeix la visió d’una pel·lícula així, de les que et deixen bon gust de boca. El seu desenvolupament és sempre amable i sembla suggerir que a les coses de l’amor no hi ha res millor que ser un ingenu aprenent, un aficionat voluntariós, un amant amateur. O no.
Valoració: 3’5/5
Pantalla oberta 