El camí del perdedor

Inside Llewyn Davis (A propòsit de Llewyn Davis). USA, 2013. 105′. Direcció i guió: Ethan i Joel Coen. Fotografia: Bruno Delbonel. Muntatge: Roderick Jaynes. Música: T-Bone Burnett i Marcus Mumford. Repartiment principal: Oscar Isaac, Carey Mulligan, Justin Timberlake i John Goodman.

Sens dubte, la contrastada solvència artística dels germans Coen ha estat l’aval que ha fet possible la gran notícia de l’estrena d’aquest ombrívol relat de ritme morós sobre les penalitats d’un talentós cantautor folk en el més cru del cru hivern de la Nova York de 1961.

Inspirada en les memòries pòstumes del cantant novaiorquès Dave Van Ronk, estem davant l’emotiva història d’un artista amb fusta per triomfar, però desproveït de les mínimes aptituds necessàries per a desenvolupar-se amb sensatesa i en el difícil i, en ocasions, despietat món de la indústria musical. Tot això agreujat per una notable immaduresa emocional i una família desestructurada.

Té quelcom provocador, gairebé subversiu, que d’una cultura que idolatra l’èxit com si es tractés d’una mena de religió pagana, puguem gaudir de propostes tan suggestives i emocionants com aquesta crònica sobre un perdedor que dorm als sofàs que li deixen els seus amics caritatius de Greenwich Village. Els començaments sempre són durs, ja se sap, encara que també poden arribar a ser molt inspiradors. Els Coen fan de manera brillant un merescut homenatge a aquells artistes que per raons alienes al seu do es van quedar a les portes del reconeixement.

Els que desconeixin al jove actor guatemalenc Óscar Isaac, s’emportaran una més que agradable sorpresa. La seva interpretació del sofert protagonista resulta tan convincent com commovedora. John Goodman broda el seu paper de decrèpit músic de jazz al límit del col·lapse i demostra, un altre cop, que és un d’aquells secundaris de primera que donen aquell plus de qualitat als millors repartiments interpretatius.

La banda sonora és tan rematadament bona que captivarà fins i tot als aliens al món folk més ancestral. Lletres cuidadíssimes interpretades amb l’ànima on brillen en tota la seva esplendor perles com Hang Me, Oh Hang Me, la joglaresca The Death of Queen Jane o l’enganxosa Five Hundred Miles.

El Festival de Cannes va tenir l’encert de reconèixer els molts encerts d’aquest film sobre el fracàs i la compassió tot atorgant-li el Gran Premi. Tinc la sensació de que amb el pas del temps envellirà molt bé fins a convertir-se en tot un clàssic, potser una obra mestra.

Valoració: 4’5/5

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s