Conte de fades sense fades

Vivir es fácil con los ojos cerrados. Espanya, 2013. 105′. Direcció i guió: David Trueba. Fotografia: Daniel Vilar. Música: Pat Metheny i Charlie Haden. Fotografia: Daniel Villar. Muntatge: Marta Velasco. Repartiment principal: Javier Cámara, Natalia de Molina i Francesc Colomer.

El tret de sortida argumental d’aquesta pel·lícula no pot ser més prometedor. Any 1966, un professor d’Albacete que utilitza les lletres de The Beatles per ensenyar anglès als seus alumnes de primària decideix viatjar a Almeria per conèixer a John Lennon, que està rodant Com vaig guanyar la guerra a les ordres de Richard Lester. Pel camí recull a dos joves fugitius, dues ànimes perdudes d’ingènua rebel·lia.

Una road movie a l’Espanya del “desarrollismo” amb destí a una altra Espanya, l’Almeria que segueix instal·lada en una misèria africana, el paisatge característic del spaghetti western, però no gaire lluny encara del miracle econòmic de les tres collites i l’esplendor del turisme naturista. La pel·lícula retrata bé aqueslls paisatges àrids i polsosos sota el sol cremant del desert andalús, aquella pobresa desoladora que sembla ancestral, les barraques amb teulats d’uralita, els nens captaires, els tristos guàrdies civils amb bigoti i tricorni…

Però, sens dubte, el millor amb diferència d’aquesta pel·lícula s’ho emporta la superlativa i commovedora interpretació Javier Cámara, un personatge d’una bondat machadiana que, com ell mateix diu, té un cor que no li cap a la camisa i que et roba el teu en cinc minuts. Tot en ell és una pura noblesa d’esperit, generositat il·limitada, simpatia indestructible, idealisme militant i fermesa ètica. Cámara aconsegueix el miracle de donar a aquest model d’integritat i de bondat il·lustrada una versemblança només pel nivell dels millors actors. Molt ben secundat per la bella i prometedora Natalia de Molina i Francesc Colomer, qui ja va demostrar del que arriba a ser capaç a Pa Negre.

David Trueba i el seu germà Fernando com a productor van negociar durant més d’un any i 100.000 euros per fer-se amb els drets musicals de la mítica Strawberry Fields Forever, cançó que Lennon va composar a Almeria pel seu fill Julian i autèntic McGufffin o pretext argumental del film. Si hi afegim la banda sonora original d’una llegenda viva del jazz com Pat Metheny, secundat pel prestigiós baixista Charlie Haden, estem davant d’una de les produccions musicals més ambicioses i felices d’una pel·lícula que no és un musical. Una banda sonora de tocs impressionistes i de discreta presència sonora, de bella i subtil sobrietat, com si es tractés d’un invisible quart passatger.

Història, direcció, guió, interprets, música, bones localitzacions, gairebé tots els ingredients necessaris per a una producció de gran altura, però que es queda en un digne entreteniment carregat de les millors intencions per un excés de bonança (Ma mare em va ensenyar a llevarme d’hora, algú ha d’encendre el sol;  arriba a dir el protagonista) de happy end més que previsible, per l’absència del necessari contrapunt d’amargant cinisme a l’estil Billy Wilder, aquí amb prou feines insinuat al començament i que acaba transformant aquesta bella història en un conte de fades sense fades.

Valoració: 3/5

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s