No fa pas gaire que he descobert el nou model de TV que se’ns ofereix amb les noves Smart TV. I realment m’ha fet fer un parell de reflexions ben clares. La primera, com de desfassat està el model actual en el que ningú pot veure una pel·lícula o sèrie o programa sense empassar-se publicitat a dojo. I la segona, com fins fa poc érem esclaus dels horaris televisius pels programes que ens agradaven (potser tant) i els havíem de veure en els moments que ens dictava el teletext.
Odio la televisió. La odio tant com els cacauets. Però no puc parar de menjar cacauets.” – Orson Welles
Se n’han fet moltes de cites sobre la famosa caixa tonta. Però amb canals com (sí, no em penso mossegar la llengua) Telecinco Telecirco i la seva capa d’incompetència periodística i deformativa amb un opi horrorosament extès per molts domicilis la majoria de les tardes, o si anem a canals de pagament i veiem el National Geographic, tant de hype que té, amb programes prou feixistes o ridículs com aquell que es basa en gravar els estadunidencs i les seves armes preparant-se per “l’imminent fi del món”… Què voleu que us digui, crec que hem tocat fons.
Trobo que la televisió és molt educativa. Cada cop que algú l’engega, me’n vaig a una altra habitació i llegeixo un llibre.” – Grouxo Marx
I no me’n puc estar de parlar del Mundial de Futbol dels senyors de la FIFA. Deixant al marge el lloc on s’escollí i el debat que generà el 2014 (molt lloables les intenses i contínues manifestacions dels seus habitants), i que jo ho veié com a seguidor del futbol estrictament com a esport i no aquesta màfia de fitxatges, corrupció i cortina de fum que és, trobo que aquell any no els sortí tan bé com quan 4 anys enrere la crisi ens estava matant i els polítics podien fer i desfer vestint-se amb una samarreta de l’arroja.
La vida no imita l’art, imita la mala televisió.” – Woody Allen
Doncs bé, si analitzem les dues reflexions ben clares que he presentat, veiem com la gent s’està espavilant. Tenim pàgines webs per veure pel·lícules on-line, tenim les històries del lloguer de Blu-Ray, tenim també altres històries sobre les quals no cal parlar-ne massa (P2P). Però seguim tenint la TV. I arreu del món la gent encara té la TV amb publicitat i mira el que miri no és gens democratitzat com a sistema. Jo aposto per una TV a la carta. Una mica com es pot fer amb TV3 a la seva web, però a la TV. I amb això enllaço amb la dictadura dels horaris. A qui no li ha passat que mirava la sèrie americana de torn però no hi havia prou audiència i li canviaven (normalment cap a més tard) l’hora d’emissió de cada capítol? Per no parlar d’algunes que van directament tallar de socarrel.
El major perill de la televisió no és tant el que fa que es faci, sinó què impedeix fer.” – U. Bronfenbrenner
Roger Waters ja va fer una crítica a la TV amb una intenció una mica diferent, a Amused to death. Inspirat en un llibre (Amusing ourselves to death, 1985, de Neil Postman), va crear un altre àlbum conceptual que criticava a la Western Society per la influència que rebia de la TV i la mass media. Recordem-ne la seva peça estrella:
Potser no és el millor que pot passar-nos, les SmartTV, però almenys l’argument a favor és que nosaltres algun dia arribarem a triar el que volem veure sense dependre de publicitat, horaris o haver-nos d’empassar el programa avorrit de torn mentre esperem al següent. O potser ens n’afartarem, veurem que estem tan enganxats a la TV com al smartphone i anirem a buscar un llibre. Jo no ho descarto.
Què és un aparell de televisió per l’home, que no ha de fer res més que tancar els ulls per veure les regions més inaccessibles del que es veu i s’ha vist mai, que no ha de fer res més que imaginar el propòsit de penetrar a través de les parets i fer que tots els Baghdads planetaris dels seus somnis a aixecar-se de la pols.” – Salvador Dalí
Amb tota aquesta sèrie d’arguments recordo pel·lícules com Poltergeist, en ocasions. Especialment quan hi ha persones que només passen les tardes-vespres mirant Sálvame. No podem seguir caient tan baix com a societat, amics. Hem de saber controlar aquests aparells, i evitar que ens controlin a nosaltres. Diuen que la millor xarxa social és estar en una taula envoltat de bons amics i intercanviar experiències i opinions. Potser hauríem de tenir més iniciatives per aprendre a tenir aquest control sobre les màquines. Preparem-nos, que cada cop n’hi ha més. Volem una TV sense esclavatge, amb democràcia i com a mitjà d’entreteniment, no de (encara més) vici i desculturització + hipnosi.
Pantalla oberta 