“Her”: una bona aproximació cinematogràfica a la falsa perfecció del nostre futur més proper

El film Her ens presenta un futur tecnològic perfecte que sembla garantir una societat perfecta. Però també ens explica, molt subtilment, les seves imperfeccions reals ja que aquest futur encara no ha après a consolidar ni la vida social ni el compromís comunitari ni la convivència entre sexes…

La seva història ens explica com un sensible mascle de mitjana edat, frustrat per un divorci mal resolt, pateix una regressió infantil tancant-se cada dia a casa seva per jugar amb una videoconsola que li ocupa totes les parets del menjador. Fins que, finalment, el mercat li acaba oferint la solució: un programa informàtic dotat de sentiments reals amb el que establirà lligams emocionals mentre conversa dies i dies amb la seva veu de dona seductora.

Aquesta pel·lícula no deixa de ser, però, una enèsima aproximació a la solitud masculina, a aquella solitud que caracteritza a un determinat nombre de mascles amb sensibilitat femenina. Una solitud que no deixa de ser d’allò més lògica en un futur on el capitalisme encara premi la competivitat, l’individualisme, la lluita i l’aïllament social. Un futur, però, que sabrà dissimular la solitud dels seus humans fent córrer les cartes d’amor que escriuran uns escriptors, humans, a sou. Un futur on, com ara, se seguirà premiant l’esperit del caçador paleolític estimulant compulsivament la part més reptiliana i primitiva del nostre cervell. I, enmig d’aquella selva, resultarà molt normal que un mascle pobre en testosterona, un mitja hòstia, un home sense instints predadors… s’amagui en la introversió més pueril quan pateixi el rebuig d’una dona. De la seva dona.

Però aquesta pel·lícula ha aportat alguna cosa a la cultura cinematogràfica?

Doncs crec que és el fet de filmar dues hores de monòlegs i fer-nos creure que es tracten de diàlegs real. Fer-nos creure els diàlegs amorosos del protagonista amb aquesta màquina. Crec que ha estat tota una proesa això de fer-nos creure aquests diàlegs amb aquesta màquina, amb la màquina que acull com un bot salvavides al protagonista neuròtic que s’ofega enmig d’un oceà neuròtic ple de peixos i cetacis neuròtics.

El repte d’aquesta pel·lícula no resta exempt de riscos, però, ja que, per no avorrir a l’espectador els seus actors haurien d’actuar amb excel·lència, la història no hauria de deixar de sorprendre a l’espectador i els diàlegs no haurien de ser repetitius. La pel·lícula se’n surt prou bé dels primers dos reptes però   falla en el darrer. Crec que els diàlegs de Her es repeteixen massa, que arriben a fer-se pesats. I un bon film, com un bon llibre, hauria de dir el màxim de coses en el mínim espai possible.

La resta del film, però, és prou correcte.

La seva fotografia, especialment la d’exteriors, és superba. M’encanta com Spike Jonze, el seu excel·lent director, filma l’arquitectura urbana, m’encanta com crea aquella sensació de futur perfecte, asèptic, segur i controlat; perfectes tràvelings circulars, perfectes contrapicats…

Però m’encanta, sobretot, com Jonze ens sap presentar un món fred, solitari i buit de sentit.
Però això de conversar amb una màquina amb sentiments no és nou en el món del cinema.
Recordem el gran monòleg que estableix l’astronauta sobrevivent de la nau de 2001; una odissea de l’espai, amb Hal 2000, l’ordinador central de la nau, quan aquest ordinador s’arrenca a fer de les seves, impulsat per un excés de “cel professional” que porta a revelar-se contra la tripulació.

Per un altre cantó Blade RunnerIntel·ligència artificial i Alien resurrecció ja ens varen presentat màquines més perfectes emocionalment i moralment que els mateixos humans.

Com també passa a Her.

Però recordem que, en aquells tres clàssics, les màquines ja tenien forma humana, que eren androides. A Her la seva presència tan sols és auditiva. I és que Her ens situa, de manera molt intel·ligent, en un futur molt més proper, en un futur no tan avançat tecnològicament com en els altres films.

Hal 2000, l’ordinador de “2001, una odissea de l’espai”

(AVÍS, SPOILER) L’escena final podria semblar una escena ensucrada, d’aquelles que no m’acostumen a agradar. Però admeto que, en aquesta pel·lícula, queda molt bé, ja que deixa ben clar el missatge final del film: que les màquines, per més perfectes que arribin a ser, mai substituiran l’afecte que necessitem donar i rebre entre els humans. (FI DE SPOILER)

Tot i que considero que aquest missatge tan sols seria vàlid pel nostre futur més proper, pel futur que ens dibuixa aquest film. Dubto que fos encertat pels altres futurs que ens esperen, pels futurs més llunyans; estic convençut que la tecnologia ens oferirà moltes sorpreses agradables…

Això sí; sempre que hàgim estat capaços de separar-nos, definitivament, de l’animalitat i de les lleis de la selecció natural.

Imaginem el futur d’una humanitat que assoleix cada cop més quotes de poder destructiu, però que encara funcioni de manera tan zoològica, que no evoluciona èticament.
No creieu que, en aquestes condicions, estaríem abocats a extingir-nos com a espècie?

Malgrat tot, jo sóc optimista; segueixo creient en la humanitat.

Crec fermament que tard o d’hora els humans farem el salt final evolutiu transformant-nos en una nova espècie, en una espècie èticament superior.
I que ho farem dissenyant-nos a nosaltres mateixos hibridant-nos amb la hipertecnologia, amb l’enginyeria genètica i amb altres mogudes semblants.

D’aquesta manera arribarà un dia en què ens enamorarem de les màquines que nosaltres mateixos creem. Arribarà un dia en què aquestes respondran perfectament a tots els nostres desitjos, no com encara passa en el nostre film. Seran màquines èticament i emocionalment més perfectes que els mateixos humans, tal com passava en Blade Runner, Alien resurrecció i, sobretot a Intel·ligència artificial, films que ens avançaven uns futurs encara imperfectes, però on ja érem capaços de construir éssers artificials perfectes.

Però aquestes màquines ens serviran tan sols de manera transitòria, fins que arribi aquell dia en què potser ja no necessitarem enamorar-nos mai més d’una única persona. Fins que arrib aquell día quan assolim que tot home i tota dona se sentin estimats, quan tothom tingui a qui estimar, quan, potser, ja no ens enamoraríem mai més per parelles; quina cosa més zoològica…

Per què, aleshores, ja ens enamoraríem entre tots plegats, entre tots els humans….
Repeteixo: el pessimisme de Her reflecteix tan sols el futur més proper.
No crec que reflecteixi per res el nostre futur més llunyà; o ens superem èticament, o desapareixem com a espècie.

Però què ens passarà pel mig?

Què ens passarà mentrestant?

Pel mig no crec que ens puguem escapar del gran col·lapse planetari d’una civilització condemnada a viure en un món contaminat ressec desertificat i desforestat, amb la meitat de la biodiversitat actual, abocada al final de les energies fòssils i superada per l’escalfament global del nostre planeta.

Serà un futur una mica més llunyà que el de la pel·lícula, un futur molt lluny de la seva estètica hiper-benestant, però un pas previ a la definitiva revitalització evolutiva de la nostra pròpia espècie.

Aleshores benvinguts tan sols al nostre futur més a curt termini, al futur que ens espera abans del col·lapse total i de tota la resta dels nostres futurs, prou més optimistes, de ben segur.

Xavier Vizcaíno


Puntuació general del film: 8 sobre 10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s